Mercè Rodoreda va tenir una vida que per sí ja podia ser una novel·la. Els ingredients hi són tots: casada amb un home més gran – el seu oncle – i que no s’estima, un fill que no li desvetlla la maternitat, la guerra i l’exili, un amor turmentat i poc correspost, les penúries de subsistir a la França ocupada… La gràcia és com s’enfoca i com s’explica tot això. Diu l’escriptora Comas-Arnal que va decidir fer una novel·la sobre la relació Rodoreda/Obiols mentre buscava informació per un estudi sobre ella. Comas-Arnal ha guanyat el premi Proa amb Mercè i Joan, que és la història d’aquesta relació complicada que la parella va tenir a l’exili.
Rodoreda i Obiols es van conèixer al castell de Roissy-en-Brie, on s’hi refugiaven molts altres escriptors catalans just acabada la guerra civil. Ella era una noia espavilada i valenta que escrivia articles als diaris. Ell era un poeta i articulista, culte i mordaç. Mentre alguns preparen la fugida a Amèrica ells decideixen quedar-se. Comença la segona guerra mundial i la invasió dels nazis, la fugida a un lloc més segur, la por, la gana, gent que van trobant pel camí, ell obligat a treballar a l’organització feixista Todt, a Bordeus, mentre ella, a Llemotges, cus camises com una desesperada per guanyar-se la vida i intenta salvar-lo. I a banda de tantes peripècies sempre hi ronda l’amor i el desamor. Ella que el vol en exclusiva i ell que d’amagat envia cartes a la seva dona que ha deixat a Catalunya amb la filla de pocs anys i que espera retrobar-se per marxar a Mèxic. I sempre hi ha l’estira i arronsa d’una relació fràgil en condicions molt dures. Hi ha escenes de gelosia i atacs d’histèria i de venjança per part d’ella i de submissió i poca valentia d’enfrontar les coses per part d’ell. La novel·la vol semblar que acaba bé perquè la Mercè ha aconseguit que el Joan no marxi. Però ells dos, tot i dormir al mateix llit per falta d’espai, ni es toquen. Comas-Arnal ens deixa penjats perquè la relació – o aquest estira i arronsa – va continuar a Suïssa, fins que Joan Obiols va morir l’any 1971.
Comas-Arnal està molt ben documentada i el llibre és interessant si vols saber totes les peripècies que van viure enmig del caos de la guerra. Però Mercè i Joan es ven com una novel·la i l’escriptora s’esforça per posar escenes i diàlegs perquè ho sembli. I potser no caldria. Potser hauria sigut més interessant enfocar el relat purament en la relació (verídica) de Rodoreda/Obiols, sense diàlegs i escenes que més aviat fan nosa. És el que ha fet Xavier Pla amb la vida de Josep Pla, que sense una engruna de ficció aconsegueix un relat magnífic.